divendres, 13 d’octubre de 2017

HISTÒRIES DE GAVÀ (II PART)

Segona entrega amb sis petits escrits meus sobre el Gavà que he conegut. 





BORN 1960, ENTRE CAMÀLICS I REVENEDORS

De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques. 

Exterior del mercat del Born 1.915-1.925. Fotografia: Ritma. Arxiu fotogràfic de Barcelona.

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/aquella-guerra-no-era-la-seva.html
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. I va acabar fugint del front en dues ocasions.


EL TESTAMENT DEL FADRÍ DE PUNSETS.
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/el-testament-del-fadri-de-punsets.html
Avui explico una història que va passar a una masia que no estava a la mà esquerra del Cardener, però que segurament ha passat a molts altres llocs.



EL MEU ONCLE VA SER UN REFUGIAT

Joan Altés Purcet va ser refugiat, i va ser esclau a França.



OUS, GALLINES I POLLASTRES:

Jo vaig aprendre a córrer davant dels pollastres.



DE QUAN EL TEMPS D'ESPÀRRECS, ERA TEMPS DE MOSQUITS

De petit quan baixava a les sorres els mosquits feien festa major.

Els meus avis, el Poldo, la Maria i la meva tieta la Teresina.


dilluns, 9 d’octubre de 2017

HISTÒRIES DE GAVÀ (I PART)


Primera entrega de petits escrits meus sobre el Gavà que he conegut. 





LA DONA A LA SOCIETAT AGRÀRIA GAVANENCA. PRIMERA PART DEL SEGLE XX
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2011/11/la-dona-la-societat-agraria-gavanenca.html
La vida de les dones a les cases pageses de Gavà no era diferent de la que tenien en la gran majoria de masies de Catalunya.




SÌNDRIA, MELÓ I CARN DE CAVALL
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2010/11/sindria-melo-i-carn-de-cavall.html
Jo de petit tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi.


COM UN INDIÀ ORGULLÓS VA TRANSFORMAR GAVÀ

Arturo Costa era un indià orgullós que li agradava mostrar a tot el poble les seves riqueses aconseguides en qui sap quines activitats a Amèrica. Va comprar terres prop de la carretera i l'estació, va fer portar l'aigua i la llum al poble i va endegar un projecte tan ambiciós que havia de fascinar a tots els gavanencs durant molts anys. La majoria tan sols ho podien veure de molt lluny.



LA TORRE DEL CLIMENTÓ
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2013/10/la-torre-del-climento.html
La Josepeta era la pubilla de Cal Canyús, a Gavà. A pagès la filla, que ho havia d'heretar tot, no es casava amb un hereu, i pocs fills de "casa bona" acceptaven anar de gendre a una casa en la qual el seu paper seria secundari. La solució durant molts anys va estar casar la filla amb el mosso, generalment d'origen gascó.



MEMÒRIA DE SALVADOR PUIG ANTICH A GAVÀ.
Més informació http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2014/02/gava-fa-40-anys.html
Ja fa més de 40 anys que el règim dictatorial del general Franco va executar Salvador Puig Antich, després d'un judici sumaríssim, un consell de guerra sense garanties i amb moltes proves arreglades.




EL DIA QUE MOSSÈN CELESTINO EM VA SUSPENDRE RELIGIÓ
Més informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/01/el-dia-que-mossen-celestino-em-va.html
Celestino Bravo, "l'arximandrita excels" com li deien carinyosament, fa més de 50 anys que està a la parròquia de Santa Maria de Sales, més coneguda com l'església del tobogan al Poblado Roca. Jo el vaig tractar els anys 74 i 75. 



dijous, 17 d’agost de 2017

TALAMANCA-MURA-PUIG DE BALMA

És una ruta no circular, d'uns 10 quilòmetres, senzilla i d'un desnivell acumulat d'uns 300 metres.



Es pot fer circular seguint la ruta fins a Rocafort per girar cap a Talamanca, els trams són més durs i la distància total és de prop de 25 quilòmetres. La podeu trobar a Wikiloc: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8862615

Iniciarem el camí a Talamanca, abans podeu visitar el seu castell romànic, l'església de Santa Maria del segle XII, el seu raval o una espectacular creu de terme del segle XVIII. També podeu trobar el memorial de la batalla de Talamanca el 1714.






A la part baixa del poble trobareu la indicació de la ruta que ens portarà fins a Mura, tot un seguit de camins i senders ben indicats ens facilitaran la ruta.

Al peu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac trobarem el poble de Mura, un indret amb un encant especial. Val la pena donar-hi un tom.


No us perdeu una ullada a l'església romànica de Sant Martí de Mura, originàriament del segle XI. 


Seguirem la ruta ben indicada per la Creu de la Vila. Per qualsevol dubte al Centre d'Informació de Mura trobarem bona informació, a més és el punt d'inici del recorregut.


El sender ben indicat ens portarà fins al Puig de la Balma. És una masia del terme municipal de Mura, a la comarca del Bages. Una part de la masia, la més antiga, està construïda sota mateix de la balma que dóna nom a la masia. És a 541,2 metres d'altitud, a la part central del terme, a prop i al sud-oest del poble de Mura.






Si volem tornar a Mura, podem seguir el camí que porta cap a la carretera que uneix Mura amb Rocafort. La carretera seguirem el camí paral·lel a la Riera de Nespres, val la pena veure el Moli el Faure, abans d'arribar a Mura.



No marxeu sense visitar algunes de les tines de la zona. Durant segles, l'accidentada orografia de la zona va provocar l'aparició d'unes construccions singulars, les denominades tines, enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com a cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor o a la mateixa finca.



Tines de Flaquer



dimecres, 16 d’agost de 2017

GUILLEM DE BERGUEDÀ I LA INJÚRIA HOMOFÒBICA

Guillem de Berguedà va ser un trobador català del segle XIII, la seva obra ens permet aproximar-nos a com es veien les relacions homosexuals en el seu temps.




Durant l'Alta Edat Mitjana a Catalunya no es condemnava la sodomia, els Usatges no tenen cap referència a això ni la tipifiquen com a delicte, tampoc les primeres constitucions dels segles XIII o XV. Les velles lleis visigodes i romanes sí que penalitzaven la sodomia, però no va ser fins avançat el segle XIII que es van dictar lleis al respecte. Un cop Jaume I va eliminar les velles lleis anteriors als Ussatges, Ramon de Penyafort va fer que el pecat nefand fos inclòs com a crim a les Lleis Decretals que dictava el Papa i estaven per sobre la legislació dels regnes cristians. 

El primer judici per sodomia va ser en temps de Jaume I i el processat va ser absolt. A Castella les primeres lleis que perseguien la sodomia daten de 1254, encara que mai es van aplicar. A Aragó es va criminalitzar per primera vegada en els Furs de Terol de 1247. Durant el segle XII es va començar a prohibir en els monestirs de frares i monges que aquests dormissin acompanyats i que practiquessin la sodomia amb la finalitat d'evitar embarassos. La manca de legislació, unit a l'absència de criminalització legal o de jurisprudència contra els sodomites, indica que durant aquesta època no hi va haver una preocupació real per aquest tema, tot i que seria molt optimista definir-la com "l'edat d'or de les relacions homosexuals", com assenyala John Boswell.







Curiosament, durant el segle XII es va produir un cas clar de sodomia, encara que fos per fer mofa o per ridiculitzar a un enemic, assenyalant la seva indignitat i ridiculesa. Guillem de Berguedà, trobador, va escriure l’any 1170 uns versos contra el bisbe de la Seu d'Urgell. Utilitzant el llenguatge més cru de tota la literatura trobadoresca i sense cap tipus d'eufemisme, es referia al bisbe amb expressions com ara "homes emprenya" (que molesta als homes) i "homes fot en dorment" (que enganya homes mentre dormen); més endavant assenyala que el bisbe Arnau de Preixens havia "emprenyat" (molestat) a mes de cent homes, tant adults com adolescents.


Curiosament el trobador l’assenyala com a "actiu", fet segurament menys "mal-vist" que acusar-lo de ser "fotut" (sodomitzat). D'haver-ho fet, hauria tingut problemes amb la justícia. Cal recordar que en aquesta època no es feia servir el terme "sodomia". Generalment s’utilitzaven eufemismes més o menys evidents: "fotut" per referir-se al sodomitzat, o bé "prendre per la barba", terme que utilitza Ramon Muntaner en les seves cròniques per referir-se al càstig de "sodomitzar amb un pal", o "empalar" al vençut, i també l'expressió "badar el cul".

Guillem de Berguedà va ser un trobador busca-raons que no va dubtar a injuriar als seus enemics. Així els rivals o bé enganyaven a les seves dones o bé els acusava de sodomites i mentiders. El primer a rebre aquest tipus d'acusacions va ser el seu propi senyor feudal, Ponç de Mataplana de qui a més de sodomita el descrivia com: personatge còmic, ridícul, grotesc, amb un braç inútil i la boca desdentada, de costums indignes, covard, traïdor i enganyós, poc respectable.


Va passar un temps empresonat, una altra època fugit, va ser bandoler, assassí i no va dubtar a anar a dormir amb la seva pròpia cunyada, a la qual després va criticar. Va assaltar monestirs, va violar i va raptar monges. Va viure més de seixanta anys, i la seva mort va esdevenir durant una disputa tavernària, i es pot suposar que potser algun dels seus múltiples enemics va aplicar justícia pel seu compte.


dijous, 25 de maig de 2017

LLET I FORMATGE DE CABRA DE RINER.

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2010/11/sindria-melo-i-carn-de-cavall.html )  o la llet de cabra intentaven corregir-ho.



La llet de cabra la prenia al Santuari del Miracle. La meva àvia de bon matí anava fins a la masia de Can Vila-seca i sortida de poc de les cabres que la senyora Maria munyia, era portada a les cel·les. Allà la meva àvia la posava a bullir. No feia falta despertador, la ferum de la llet ens despertava a tots. Després tapaven el mal gust amb sucre i ECO (un succedani de cafè a base de malta) i amb el nas tapat, engolia la llet.



Sobre la llet sortia una part sòlida que la meva àvia es prenia com si fos un aliment diví. Jo aquella nata sempre la vaig identificar amb el mató, que vaig menysprear durant molts anys.

La llet i el formatge de cabra eren comuns a totes les masies del territori. Era un formatge tendre i cremós, el tallaven en daus i el posaven amb uns pots amb oli d'oliva i herbes, generalment romaní o farigola. El venien a l'estiu als estiuejants que pujaven al Miracle o Su, també el portaven als mercats de Cardona (diumenges) Solsona (llavors els dimarts) i excepcionalment arribaven a Calaf.



L'últim any que en vaig trobar va ser a la masia de Vivets, a Riner, l'any anterior al gran incendi. Ara quan pregunto o explico com era, molts no saben ni tan sols de què parlo.

dimarts, 23 de maig de 2017

LA VALL DEL RIU LLANERA

La vall del riu Llanera encara conserva un patrimoni espectacular, iniciatives veïnals estan salvant bona part d'ell, però bona part es troba en situació ruïnosa.


Entre les serres de Llobera i Pinós es troba la vall del riu Llanera, un territori que pertany al municipi de Torà i es troba geogràficament rodejat pel Solsonès. Recordo amb 14 anys que anaven a banyar-nos al riu, als estanys de músic que es troben prop de Torredenegó.



La vall es troba gairebé despoblada, tan sols 13 persones hi són censades. Al contrari les masies del veïnat (Pinós o Llobera) s'han restaurat i mostrant de nou activitat, gràcies a l'agricultura, la ramaderia i el turisme. 

Durant els segles IX i X les ràtzies musulmanes entraven per aquesta zona, llavors dependent del comtat de l'Urgell. Per aquest motiu la zona està plena de torres de guaita i castells, l'objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Algunes d'aquestes torres el 1716 van ser enderrocades per encàrrec reial de Felip V, per evitar les revoltes dels catalans. Moltes torres tenien campanes que informaven la població no sols de temes religiosos, també avisaven de foc, tocaven a morts, avisaven de la presència de bandolers o cridaven al sometent.

A la serra de Llobera es troba la torre de Peracamps, es tenen notícies d'ella ja el 1042, va ser mig enderrocada el 1716. Avui és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.





En mig de la vall es troba la torre de Vallferosa, amb 33 metres d'alçada. El 970 ja existia. És considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. L'antiguitat, les dimensions i les característiques en fan una construcció única. També és un monument declarat bé cultural d'interès nacional.



Les restes del antic poble de Vallferosa estan en una situació deplorable, església inclosa:






La Torre d'Ardèvol es coneix la seva existència el 975. Està sobre una penya, al centre del poble del mateix nom. Com les altres torres el seu objectiu era controlar el sector oriental de la frontera que el Comtat d'Urgell tenia amb les terres dominades pels musulmans, primer del Califat de Còrdova, després del regne (taifa) de Lleida.



En mig de la vall es troba el castell de Llanera, també en un estat deplorable. 



Lloc de difícil accés, ben indicat per anar-hi a peu des de l'Hostal Nou (via dolmen de Llanera) o Ardèvol. (1) L'indret és extremadament feréstec i solitari, solcat per nombroses barrancades i protegit per grans boscúries. Només les esparses masies i els nombrosos camps de conreu guanyats al bosc donen un aspecte amable al paisatge. Havia estat un important i estratègic castell del segle xi, convertit en època moderna en casal senyorial. 





Al seu costat es troba la església gòtica de Sant Martí, també en estat deplorable. l'església és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, el castell és bé cultural d'interès nacional. Malgrat tot, es troba en un estat semi ruïnós.



(1) Anada i tornada, des de l'Hostal Nou

dimarts, 9 de maig de 2017

L'AFAITAT A PAGÉS, AL GAVÀ DEL PASSAT

A pagès hi havia homes que s'afaitaven sols i altres que eren incapaços de fer-ho. Per què?.



Quan la Carmeta, la meva mare, es va casar va anar a viure a casa del meu pare on també hi eren els meus avis paterns. Entrava de "jove" i a pagès, les joves tenien pocs drets, al contrari de les pubilles que manaven i ho distribuïen tot.

L'àvia Elvira tan aviat va entrar la meva mare a casa, li va senyalar els estris d'afaitar -"fins ara jo he afaitat al teu pare, a partir d'ara et toca a tu". No s'ho podia creure, ella sempre havia vist al seu pare, el Poldo, afaitar-se ell sol. Però va haver d'acceptar-ho, a finals dels anys 40 i a Gavà les dones tenien totes les de perdre. Quan va anar a demanar ajut als seus pares, li van dir: "T'has casat amb el Joan i et toca aguantar".

El que també va veure és que el Pepet, el seu sogre, també s'afaitava sol. Què passava? Molt senzill, les àvies eren mestresses i ella no. Els drets de la dona catalana anava lligada el patrimoni, la dona que en tènia manava, la que no li tocava servir. Cal recordar que a altres indrets de la mateixa Europa la dona al casar-se ho perdia gairebé tot, amb patrimoni o no.

HISTÒRIES DE GAVÀ (II PART)

Segona entrega amb sis petits escrits meus sobre el Gavà que he conegut.  Per accedir a la primera part:  http://leopold-leopoldest....