MASIES DE CAL JAN I CAL JAUMET

Prop de Torredenegó (Llobera) encara es poden veure les dues masies. A finals dels anys 50, quan hi vam anar per primer cop, la gent es tancava a les masies en veure forasters.

Cal Jan

El Jan era un gegant malcarat, malfiat i misogin, vivia sol i poca gent parlava amb ell. Entre aquesta poca gent estava el meu avi i les seves veïnes de Cal Jaumet.

Tothom deia que era molt ric, que tenia molts diners amagats, possiblement monedes, serien de plata o potser d'or. Ell vivia de forma senzilla, tenia aviram, cabres, un hort, vivia i menjava de la seva feina.

Ningú sabia qui era exactament, o de quin lloc venia, va aparèixer tot just acabada la guerra, una guerra que havia deixat tombes anònimes per molts racons de Riner o Llobera.

A mitjans dels anys 70 el Jan va morir, pobre i sol com va estar sempre. Tan aviat com va estar sota terra, o potser abans, van córrer a la masia a buscar la seva fortuna. I va aparèixer, van trobar olles plenes de bitllets, una veritable fortuna, en bitllets de la república, amb menys valor que la cobdícia dels seus nous propietaris. Clar que aquesta va estar la versió oficial, de malfiats el món no s'acaba amb pobre Jan.

Cal Jaumet

Prop a Cal Jaumet, vivien la Lola i la Maria, mare i filla. Vivien eternament espantades, la seva Masia estava endinsada al bosc de Torredenegó i poca gent s'apropava a aquell indret. La malfiança i la por formava part de la seva vida. Gràcies al Jan vam fer amistat amb elles, ens van ensenyar tots els secrets del bosc, tots menys un: allà on es feien els bolets. Al principi en apropar-nos a cal Jaumet es tancaven dins de la masia, recordo el meu avi cridar "Ah, Maria" i al cap d'una estona obrien la porta amb una clau tan gran com la mateixa mà.

La Lola era grassoneta, de cara vermella i moviments poc elegants, parlava a crits, menjava amb les mans i no coneixia ni la llum, ni l'aigua corrent, ni havia anat mai a l'escola.

El pare va marxar a la guerra, encara l'esperaven. Tenien raó en témer les visites, un dia un noi de Cal Bosch va entrar i va forçar a la Lola. Aquest passat estiu encara la vaig veure, amb mirada cap a l'horitzó, com esperant l'arribada del seu pare. La vaig saludar, no em va conèixer.

Torredenegó, prerromànic.