LA HISTÔRIA DEL PEPET, L'HEREU DE CA LA GUINEU

El Pepet tenia poc més de 17 anys quan el van cridar per anar al front de guerra. Com prop de 30.000 joves van ser cridats per defensar a la república dels colpistes feixistes. Però van acabar sent carn de canó en una batalla que tan sols va precipitar el final de la guerra.



El Pepet era l'hereu de ca la Guineu, una de les famílies pageses més conegudes de Gavà. Els seus pares l'estimaven amb bogeria, la seva germana, la Quimeta, no era menys. El cor se'ls va trencar el dia que va marxar. Mai més van saber d'ell.

Molts joves van caure al camp de batalla de l'Ebre on van anar mal armats, mal formats i gairebé a una mort segura. Alguns la seva mort va poder ser notificada a la família, altres van poder fugir a França amb un futur incert, altres es van unir al maquis, molts no van tenir temps d'travessar l'Ebre. Si voleu saber les bestieses que van fer amb ells us recomano "Memòria d'uns ulls pintats" del Lluís Llach.

Els pares mai van saber que havia estat del Pepet, esperaven que com altres hagués fugit a França, temien la repressió si fos del maquis... però res, el silenci absolut. Un dia van anar a visitar a una somnàmbula del carrer Sant Nicasi, i ella va dir que estava viu, que estava emboscat, que esperava l'oportunitat per tornar a casa.

El temps va anar passant, a la Quimeta no la van deixar casar, havia d'esperar al seu germà. El pare va morir i mare i filla van agafar el negre del dol de forma permanent. Un dia, producte del malentès progrés, la seva masia va anar a terra. Mentre els paletes tiraven la casa a terra, mare i filla buscaven les olles on el pare havia amagat peces d'or i plata per quan l'hereu tornés de la guerra. Sembla que no van trobar res.

La Quimeta al final va trobar un home que l'estimava, ja era molt gran, però la seva capacitat d'estimar estava viva. Però la mare no ho va acceptar i van portar la relació d'amagat. Fins que la mare va morir. Però la Quimeta amb 60 anys era víctima del seu propi passat.

Malgrat la gran fortuna heretada en terres, accions i valors, no ho podia gaudir amb el seu espós. Va seguir vivint miserablement: havia de guardar-ho tot pel seu germà que segons una somnàmbula seguia viu. Però la dictadura ja era història, no hi havia res que fes que el Pepet tornés, però mai va tornar.

Paral·lelament els familiars propers, Guineus i Bordegassos, com a voltors esperaven la mort de tota la nissaga per tastar una herència, encara que els eu repartiment segurament hauria aixecat un drama homèric.

Mentre els pobres ossos del Pepet resten per algun racó més enllà de l'Ebre, va formar part d'una lleva que no havia d'haver estat mai, i d'una guerra que encara menys.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926