DONES QUE VAN DEIXAR EMPREMTA. III PART.

Dones que han lluitat per ser lliures o que no han volgut viure sota el domini d'una altre persona. Dones ignorades pels historiadors pel simple fet de ser dones, malgrat haver jugat un paper molt important al seu temps.

Isabel Tudor, Levina Teerlinc


Per accedir a la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-i-part.html
Per accedir a la segona part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-ii-part.html

Aquí os mostraré diversos exemples anteriors a que es creés el terme "feminisme" i publicats a la meva pàgina de Facebook. Ara a partir del segle XV. 


CATERINA SFORZA  LA "LLEONA DE LA ROMANYA". 


Caterina Sforza (1463 - 1509), fou una filla il·legítima de Galeazzo Maria Sforza (duc de Milà) i de Lucrecia Landriani, va ser comtessa d'Imola i Forlì i una de les dones més famoses del seu temps. Va ser coneguda com la lleona (vampiressa, diablessa) de la Romanya, o la "virago cruelissima".
Més informació:https://historiaenfemenino.wordpress.com/2011/04/12/caterina-sforza/



Va rebre una refinada educació a casa del seu pare, la van casar amb un "nebot" (eufemisme que significava fill) de Sixto IV. Per aquest matrimoni es va convertir en Senyora d'Imola.

Després de la mort de Sixt IV, Caterina -embarassada de set mesos- va donar mostres del seu esperit aguerrit per defensar el seu patrimoni territorial. Va prendre el Castell Sant'Angelo per justificar el seu dret sobre Imola davant el nepotisme del nou Papa. Amb aquesta acció va assegurar el seu domini sobre Imola, i el nou pontífex, Innocenci VIII, li va concedir la plaça de Forli.

En 1488 el seu espòs va ser assassinat en un complot, segurament organitzat per ella mateixa. Després d'un intent de segrest i gràcies a la seva sang freda va aconseguir que es reconegués al seu fill primogènit Octavio Riario com a nou senyor de les heretats. Abans va haver d'aquarterar-se en un castell per enfrontar l'atac dels aliats del seu marit. Caterina, sembla ser, des de la muralla del castell es va aixecar les faldilles i assenyalant els seus genitals els va cridar: «Ho amb m'ho strumento per Farne degli altri!» («Tinc l'instrument per fer d'altres!»). Amb aquest gest, es diu, va sorprendre els assaltants, que van aixecar el setge.

En els anys següents, la bella vídua va gaudir de fogosos amants. El seu favorit, Giacomo Lleig, de 19 anys o Giovanni de Mèdici, conegut com il Popolano, un atractiu noble florentí. Les seves noces amb aquest va significar la guerra amb els Borja. Cèsar Borja va arribar a atrapar-la i tancar-la en pèssimes condicions.

Després de recuperar la llibertat va veure com els seus territoris havien estat ocupades per la família Orsini, després d'això es va tancar en un convent a Florència on va morir.

Va ser una dona renaixentista, va donar suport a Leonardo da Vinci, es creu que ella va ser una de les tres gràcies de Botticelli o fins i tot la part superior de la Mona Lisa.

LUCRÈCIA BORJA. 

Pocs personatges històrics mereixen la meva admiració com ho és Lucrècia Borja (1480-1519). Els historiadors li han posat els pitjors dels adjectius imaginables. Certament va ser una dona molt infeliç, però també una persona culta, intel·ligent, sensible i una política que va ser estimada pel seu poble al final dels seus dies. 
Més informació: https://historiaenfemenino.wordpress.com/2010/05/27/lucrecia-borgia/ 




Va ser filla de Roderic Llançol de Borja, després Alexandre VI, i va servir de moneda de canvi en les unions que la seva família preparava. Una cosa sempre m'ha cridat l'atenció, aquest va ser l'únic Papa que va tenir fills, a la resta els historiadors els hi diuen nebots. El regnat dels Borja a Roma no va ser diferent de la d'altres Papes del seu temps, però ells eren estrangers.

El desembre de 1501 s'acordà el tercer matrimoni de Lucrècia amb l'hereu del ducat de Ferrara, Alfons I d'Este. Amb ell va tenir 6 fills. A Ferrara s'envoltà d'un grup d'artistes i intel·lectuals. Les cròniques de la ciutat parlen d'una dona estimada i respectada pel seu poble, que acompanyava al seu espòs com a lloctinent al camp de batalla.

Amb la caiguda en desgràcia de la seva família, ella va intercedir per millorar les condicions en les quals vivia el seu germà César, infructuosament. Va morir amb 39 anys, en les complicacions d'un nou part.

La desgràcia personal de Lucrècia Borja va transcendir la seva vida mortal, ja que encara avui, gairebé cinc-cents anys després de la seva mort, se segueix vinculant la seva figura a enverinaments i instigacions polítiques. Res més lluny de la realitat. El seu més gran pecat: ser dona, estrangera i culta a un món d'homes.



LUCREZIA MARINELLI, (1571-1653) "La noblesa i excel·lència de les dones"


Va ser una humanista veneciana, defensora dels drets de les dones en plena Edat Moderna. Va reivindicar el seu accés al saber i va criticar la tradició que considerava a les dones inferiors.

Lucrezia Marinella va conrear diferents gèneres i va centrar part de la seva obra a defensar les dones en un món en el qual se les intentava relegar una vegada darrere l'altra de l'esfera pública, de la ciència, de les arts ... Novel·les, poesies o assajos van ser les eines de Lucrezia per enaltir les virtuts femenines i advocar per un món en el qual les dones tinguessin accés a les mateixes activitats que els homes.

La seva obra més coneguda va aparèixer en 1601. "De la noblesa i excel·lència de les dones" neix com a resposta a l'obra de Giuseppe Passi, Els defectes de les dones.

En les seves últimes obres es va retractar i va defensar la reclusió de les dones, ja que era "la voluntat de déu que la dona es dediqués a les funcions domèstiques".
AMINA DEL PAIS HAUSA (Segle XVI)

Des dels segles X i XI, els hausses van ser governats per les Habees o reines Kufuru, en l'actual Nigèria. La més cèlebre va ser Amina, filla gran de la Reina Bakwa Turunku. Ella es creu que va governar l'imperi Hausa entre els anys 1536 i 1589, va ampliar els límits del seu Estat fins a la costa Atlàntica, va fundar diverses ciutats i va dirigir personalment un exèrcit de 20,000 soldats.



En 1536, va fundar el Regne de Zazzau en 1536 des del qual aconseguiria el control de tot el territori Hausa i posant sota la seva administració a altres pobles, com les terres Nupe i Igala o Idah, aquests últims pertanyents fins llavors a un dels regnes Yoruba., el territori dels Kano, pertanyent als Fulani.

Es va fer famosa la seva estratègia militar basada a aixecar campaments fortificats, que un cop dominada la regió es convertien en importants ciutats emmurallades. És el cas de l'actual ciutat de Zaria, que porta el nom de la germana menor, Zariya.

Coneixem la seva realitat gràcies a la rica tradició oral de la zona, aquestes parlen d'Amina com una guerrera ferotge. Ella es va negar a casar-se per la por de perdre el poder. Es deia que prenia un amant d'entre les persones conquistades després de cada batalla, al qual matava o castrava en el matí següent a la seva nit junts.

Més informació:
 https://translate.google.es/translate?hl=es&sl=en&u=https%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FAmina&prev=search

SOFONISBA ANGUISSOLA           


Per imposició legal les dones estaven fora de les arts visuals, malgrat tot ella va sortir a la llum i va obrir les portes a moltes altres dones.

Autorretrato1556, Museu Lancut, Polonia

Moltes de les seves obres es van atribuir a altres autors, com el Greco o a Juan Pantoja de la Cruz (retrat de Felipe II de Castilla)

El seu retrat de la reina Isabel de Valois va ser el retrat més copiat a Espanya. Entre aquests copistes s'inclouen molts dels millors artistes del moment, entre ells Rubens.

Se li adjudica un important paper com a baula entre el retrat italià i l'espanyol al segle XVI. La seva trajectòria va resultar un precedent per a diverses dones artistes que havien estat excloses de l'ensenyament acadèmic, de gremis i tallers i del mecenatge papal, però que sí que van trobar suport en les corts europees en els
segles posteriors.



 MILADY LUCY HAY  


Va inspirar el personatge de Milady de Winters a la novel·la Els tres mosqueters de l'Alexandre Dumas. Van exagerar les seves maldats per fer-la una de les dones mes "dolentes" de la història, i al cine la va representar Lana Turner, per si fos poc. Del poc cert era el nom de Milady, era anglesa, i també que fos espia. La resta poc a veure.

Informació completa: https://historiaenfemenino.wordpress.com/2011/10/29/lucy-hay/

Retrat de sir Anthony van Dyck


Era filla d'Henry Percy un dels nobles més rics de la cort que va ser fet presoner a la Torre de Londres, suposadament per haver participat en una conspiració per volar al Parlament, en temps de la reina Elisabet Tudor.

Així Lucy va viure ja des de jove les intrigues que es gestaven en la Cort. Casada amb un vidu 19 anys més gran que ella, sir James Hay, noble al qual James I s'havia portat d'Escòcia com un dels seus nombrosos favorits (amants). Les intrigues contra el totpoderós duc de Buckingham, George Villiers, l'últim i el més poderós dels favorits i amants del rei Stuart, a qui consideraven un perillós rival.

Va ser per això que Lucy va acabar treballant a les ordres del cardenal Richelieu de França, però ni va morir, ni es va acabar aquí la seva historia. Les intrigues van continuar al llarg de tota la seva llarga vida. Es va fer amant, al mateix temps, de Thomas Wentworth, comte de Strafford, i del seu màxim oponent polític, John Pym, traficant amb informació entre un i altre durant diversos anys, instigant i enterbolint les ja de per si tenses relacions entre els dos partits.

En 1647, la comtessa va unir el seu destí al partit purità als que va proporcionar copioses sumes de diners, arribant a empenyorar joies personals per finançar el que desembocaria en la Guerra Civil Anglesa, l'execució de Carles I i l'arribada al poder de Cromwell. Lucy es va posar al servei del rei, exercint d'intermediària entre el sobirà i els parlamentaris. En 1649 Cromwell va ordenar la seva detenció i Lucy, acusada d'espionatge i conspiració va ser tancada en la Torre de Londres . Però fins i tot des de la presó, va mantenir una llarga correspondència xifrada amb el nou rei, Carles II, que havia fugit a l'exili després de l'execució del seu pare, conspirant fins a l'últim moment per facilitar el seu retorn i la caiguda de Cromwell.

Lucy va morir en llibertat, víctima d'una apoplexia, el 5 de novembre de 1660, tenia 61 anys. De vegades la realitat és encara més fascinant que la ficció, aquest és un cas evident.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926